> Univers madur: Barcelona, t'estimo

10 d’abril de 2011

Barcelona, t'estimo

Text de la contraportada
Barcelona, t'estimo pretén esdevenir un clon dels films «Paris, je t'aime» i «New York, I love you» mitjançant un seguit de relats ambientats a la ciutat de Barcelona.  Potser no hem aconseguit aglutinar tots els barris, potser queden districtes que no han trobat el seu lloc en aquestes històries, però també és cert que hem ofert una bona mostra de la ciutat.  Podreu emocionar-vos amb una Barcelona antiga evocada des del record nostàlgic; podreu riure amb les peripècies desafortunades d'alguns personatges fantàstics; podreu indignar-vos davant d'algunes injustícies que han tingut lloc en aquesta ciutat; podreu copsar els elements arquitectònics més moderns i flamants que s'han incorporat a la urbs o conèixer de primera mà fragments de la llarga història que la configura.  I sempre des d'un plantejament ben clar: estimem Barcelona.

L'autorEn aquest cas no és un de sol sinó vint-i-nou autors, finalistes del concurs que amb el mateix nom del llibre «Barcelona, t’estimo» va convocar l’Associació de relataires en català (ARC), recuperant una iniciativa d’en Jordi Solé (pivotatomic) al portal literari Relatsencatalà.

La protagonista:  Barcelona.  Barcelona com a personatge o com a paisatge; Barcelona coneguda o per descobrir; Barcelona antiga o futurista; Barcelona amiga o rival, presó o oportunitat; però sempre Barcelona.

És difícil parlar d’un llibre de relats, i més si són relats de diversos autors.  En el cas de «Barcelona, t’estimo» tenim el fil conductor, el tret comú de Barcelona, però cada relat és un petit món, una història pròpia, uns personatges, un context, un estil.

Havia pensat posar-vos un resum de cada relat, només una idea, però m’ho he repensat.  Millor us poso un petit fragment –quatre ratlles– per fer-vos venir gana de llegir-ne més; creieu-me si us dic que paga la pena.
I una última recomanació, amb paraules de la Sílvia Romero (presidenta de l’ARC):
Deixeu-vos dur per la lectura d’aquests relats, imagineu-vos cada escenari, cada barri, cada carrer i després, si teniu l’oportunitat, aneu a visitar-lo.  De ben segur que la narració haurà enriquit la vostra visió d’aquella zona de Barcelona.
Aquests són els relats. Si cliqueu sobre el títol, anireu a fer un tast del relat; també trobareu l'enllaç al seu bloc o a la seva pàgina RC, on podreu llegir més d'ells i deixar-lis els vostres comentaris.
El llaç vermell •• Anna Maria Vilallonga
Trama de carrer •• Cristina Balaguer
Cercles vitals •• Ferran d'Armengol
Cor a cor, pas a pas •• Maite Crespo
Cor de pedra •• Tere SM
Passejada per la Ribera •• Montserrat Lloret   
Primera impressió (Barcelona, 1816)  •• Toni Arencón     
Pensió Grèbol •• Jordi Masó
Crònica d'un bandoler •• Jaume Joan Pàmies
Protagonista •• Xavier Xarles
Nineta •• Mercè Bagaria 
Mestres d'aixa  •• Ferran Planell 
Llegint en aparença •• M. Victoria Lovaina
Llegats de mar  •• Mariona Lorente
La primer cita •• Manel Romà
Barcelona fantàstica •• Manel Masip
Nereida  •• Pere Fornells 
Dins teu  •• Mercè Bellfort
Flors de tarongina •• Montse Assens
Què s'ha fet d'aquelles flors •• Montserrat Medalla.
Herència  •• Glòria Calafell
Missives des de Gràcia •• Sergi Garcia
Somnis •• Joan Carles Franquet
Històries des del balcó •• M.Pilar Navarro
D'oca a oca •• David Gómez
El jardí de la Central Sílvia Armangué
A vol d'ocell •• Enric Roca
Damnatges •• Alícia Gili
Barcelona! Un trosset de mi... •• Pilar Campmany

El llaç vermell      
Nota clarament que el mal humor el domina. És com un nus agre que li puja a la boca. Maleïts records, sempre assetjant, sempre esperant astutament dins dels ulls, darrere de les parpelles.
Torna a llençar el cigarret i el trepitja. Es frega la cara amb les mans i, amb un gest nerviós, n’encén un altre. Estossega. La gola seca. Es pregunta quina hora deu ser.
Aquell matí, de sobte, li sembla estúpidament llarg.
Anna Maria Vilallonga (bloc: El fil d'Ariadna)

Trama de carrer
Està tan enamorat com el primer dia i recorda amb emoció el dia que es van donar el «sí, vull» a l'església de Sant Pau. (...) Una cosa és que la dona vagi amb qui vulgui i una altra és que ell permeti que l'amant de torn la maltracti d'aquella manera.  Per a ell està tot clar.
Cristina Balaguer (RC: Leela)

Cercles vitals      
També podríem ser l’Eva i jo, dos amants separats per una rambla exigua, trepitjant tolls a tocar de Canaletes, la font dels retorns... o millor encara... els dos encarats al pèlag maragda... on hi podríem romandre, i en aquella platja arran de mar esperaríem l’ocàs, ben arraulits... per observar, més tard, la lluna blava de cap d’any.  Podríem viure-hi, si sabés com retenir els somnis... però fa dies que no en sé res, i ella... qui sap on és...
Ferran d'Armengol (bloc: Escrits de l'home fosc)

Cor a cor, pas a pas      
... el comboi sargeix el paisatge de les afores de Barcelona.  Els canyissars esparsos cedeixen protagonisme als bastiments, els hortets discrets a una catifa rasa d’asfalt.  Els edificis se drecen cada cop més alts, cada cop més propers.  La ciutat, que és al mateix temps etapa i meta, premi i càstig, paradís i monstre, realitat i somni, malson i delícia, l’engoleix.
Maite Crespo  (RC: Unaquimera)

Cor de pedra      
- Ens obliga a treballar a les teulades de sol a sol- comenta el més petit amb llàgrimes als ulls-. Tan de bo pogués ser de pedra per no sentir el dolor dels cops. Tan de bo pogués ser una estàtua per poder ser lliure!
La mirada d'esmaragda de la dona es clava en la mans de l'infant plenes de sutge, en la seva roba estripada, en els cabells rossos ennegrits per la brutícia. Gira el cap en direcció a la Plaça de les Glòries i es posa a córrer en sentit contrari.
«Ja saps què vol dir ser humà?»
 (RC: Tere SM)

Passejada per la Ribera      
Un cop dins del pis, la poca energia que em quedava em va fugir i el meu cos sense forces, recolzat rere la porta, va anar relliscant cap al fred terra de mosaic del passadís.  El plor, tanta estona contingut, va esclafir sorollosament acompanyat de forts sanglots impossibles d'aturar.  No sé quanta estona vaig estar així, només sé que ningú no va trucar a la meva porta.
 Montserrat Lloret   

Primera impressió (Barcelona, 1816)      
«Sanaràs cossos, és el teu destí; i enverinaràs ànimes, és la teva maledicció; ningú que et miri als ulls et sobreviurà», havia profetitzat la Naixa-d’en-Gat, la cèlebre endevinadora de la Vall d’en Bas, quan era un marrec, llegint el seu futur en una barreja d’orina, moc i buina de cabra.  Ell no havia oblidat les seves paraules: sanaràs cossos. Per això s’havia atrevit a portar la contrària al seu germà, l’Agileu Petit, el primogènit dels Vinyes.
Toni Arencón  (bloc: La ploma rovellada, el llapis i el pinzell...)     

Pensió Grèbol      
El vagó s’omple d’universitaris sorollosos, de treballadors d’aixelles prematurament suades, de noies enlleganyades i d’un músic ambulant amb un acordió estrepitós que, després de proclamar les seves desgràcies, demana almoina.  Per aïllar-se d’aquest espectacle, l’Higini contempla la foscor del paisatge subterrani de la ciutat, que s’il·lumina de sobte quan el comboi s’atura a les estacions 
Jordi Masó  (bloc: La bona confitura •• RC: Vladimir)

Crònica d'un bandoler        
Ciutat Comtal t'enyoro.  Enyoro els teus carrers, les teves muralles, entrar per Porta-Ferrissa des del Mas Guinardó, amb tota la colla d'hugonots, bandolers i amb el clam de la gent.  Visca la terra!!  Visca la terra!! cridant el meu nom, Perot lo lladre!! amb veu ben alta perquè l'escolti el virrei. 
Jaume Joan Pàmies

Protagonista       
Veu l'anunci en una revista de barri, d'aquelles que sempre hi ha al costat del taulell de la carnisseria.  L'agafa d'esma, pensant que potser hi trobarà la programació de les properes actuacions dels castellers.  Li agrada d'anar-los a veure quan actuen al barri, tota aquella gent vestida de gris fent pinya, aquells homes cepats com bous, aquells crits d'ànim del cap de colla, i la gentada mirant cap amunt quan es corona el castell.
Xavier Xarles (RC: Bruixot)

Nineta      
—Saps?, jo creia que volia que la meva família patís, però ja no ho vull.  No vull que es mori la mare, ni la Sió, ni en Miquel, ni la nena.  Abans vull morir-me jo.
—Això no passa, Rita.  Si poguéssim triar, jo ja no seria aquí.  Hem de viure, ni que sigui com un tribut als que estimem. 

Mercè Bagaria  (RC: Fredia)

Mestres d'aixa      
Se li havia fet molt tard.  A ell l'irritava en desmesura la manca de puntualitat.  Ja es podia anar donant pressa.  Tornà a mirar el rellotge i per uns segons es quedà embadalida amb el compassat moviment del pèndul.  Per molt que tothom li digués que era massa clàssic per un apartament tan minúscul, ella li'n tenia un afecte especial.
Ferran Planell 

Llegint en aparença      
Vam travessar el carrer mig arronsats perquè de nou el vent es bastia contra nosaltres com un enemic indefugible.  Ens vam aixoplugar sota els porxos d’en Xifré i allà vaig tornar a sentir el seu alè càlid i les seves mans protectores que em tocaven la galta i m’agraïen que estigués amb ell en aquella Barcelona de llambordes humides.  Hi havia algú més sota els porxos, però no m’hi vaig fixar.
M. Victòria Lovaina  (RC: M.Victòria Lovaina Ruiz)

Llegats de mar      
... sóc fill d’aquesta terra humil, d’aquesta platja petita i del que els meus pares i avis van ser.  D’aquesta olor de peix, del soroll de plats a la cuina, d’aquest Sol que escalfa i il·lumina l'anar i tornar de les nostres hores, dels carrerons amagats, de les passejades per la sorra amb l’avi i el pare, del regust únic d’un barri com cap d’altre, el nostre, el que tots hem construït posant el nostre granet d’arena, vivint la nostra vida en aquest paisatge incomparable, sentint l’amor que ens vessa cap a un boci de terra, que ens lliga invisiblement a un temps i a un espai indestriable de nosaltres mateixos, doncs ens pertany sense voler-ho.
Mariona Lorente (bloc: Et vaig veure en un somriure)

La primera cita      
Sentia com la ciutat se li estava oferint en tota la seva plenitud, talment una dona regalimant els seus encants, una dona intensa i sensible, fruit d’una maduresa envejable, edificada per una història d’amors i odis, de passions i enveges, de derrotes i rebel•lions, una dona a qui els anys havien concedit un encís senzillament irresistible.  Ell s’estava deixant seduir, encantat.
Manel Romà

Barcelona fantàstica      
Barcelona té centenars de racons curulls de fantàstiques històries mai contades.  Per trobar-les tan sols cal passejar pels carrers de la ciutat, imbuir-se en el seu esperit i parlar amb les seves gents.  Potser fins i tot a ulls clucs es poden endevinar. 
Manel Masip

Nereida      
Em vaig quedar completament bocabadat, incapaç de moure'm i mirant fixament l'indret on s'acabava de produir el miracle.  Els pares van notar que em passava alguna cosa i em van preguntar, però jo no els hi vaig voler explicar res.  Amb la mateixa fugacitat que havia tingut la visió, vaig comprendre que aquell descobriment havia de ser el meu secret.  I amb la mateixa naturalitat vaig saber quin nom li havia de posar a ella: Nereida.
Pere Fornells (bloc: Més a prop de la "A" •• RC: Filalici)

Dins teu      
Va sentir el timbre d’una bicicleta i entengué que ella l’esperava.  De fet temia trobar-se-la cara a cara.  No era gens fàcil fer el pas.   Dubtava.  Entre dubte i dubte en Ferran anava fent les seves cavil·lacions.  Es donava un temps per prendre una decisió: ningú no li manava la pressa.
Mercè Bellfort

Flors de tarongina      
... ara sí que em sembla que els tarongers floriran aviat i l'olor de tarongina em retornarà el record d'aquell dia en què l'òliba aixecà el vol i no tornà mai més.
Montse Assens  (bloc: Brissalls de mar)

Què s'ha fet d'aquelles flors      
Tots els carrers del barri anaven canviant de fesomia: s’anaven enderrocant aquelles casetes baixes que jo coneixia tan bé, s’anaven construint cases de pisos que no tenien cap balcó, amb finestres petites, petites, per les quals al sol li costava força d’entrar.  I s’anaven asfaltant els carrers.  Un bon dia vaig ser conscient que ja no podia sortir a jugar al carrer, perquè calia tenir compte amb els cotxes.
 Montserrat Medalla  (bloc: Des del meu mar)

Herència       
Quan tornava cap a la taula, els meus complanys brindaven per l'estiu, pel nou curs que hauria de començar al setembre i per Barcelona.  Per quina Barcelona brindaven?
Glòria Calafell

Missives des de Gràcia     
Enyoro aquells dissabtes que seies a terra, les mans negres de terra, escampant bosses d'adob, mentre canviaves els testos com en el joc de les cadires.  Ocasionalment em donaves un ensurt, quan de sobte xisclaves horroritzada.  Jo deixava el treball al portàtil per abraçar-te, fins que confessaves que havies topat amb una aranya, poca broma, que et salten al damunt i mosseguen. 
Sergi Garcia (bloc: La meva perdició •• RC: Neville)

Somnis      
Li agradava especialment tornar als llocs i als espais per on havia transcorregut la seva infantesa.  Estimava els carrers, les botigues, les persones, les olors i els soroll que l'havien acompanyat durant aquells anys.
Joan Carles Franquet  (RC: Jaques Fiston)

Històries des del balcó      
Darrerament em passava amb certa freqüència quan evocàvem records.  Una pressió al pit m’invalidava, em pujava per la gola per fer-me callar i em xiuxiuejava a cau d’orella que ja no hi havia futur, que ja gairebé no quedava present, que ens refugiàvem en el passat en un desesperat intent per no desaparèixer, com si rememorar la nostra vida fos l’única opció possible per fer palesa la nostra existència.
 M.Pilar Navarro (bloc: Univers madur)

D'oca a oca      
Va agafar-me de la mà i va conduir-me a les escales mecàniques que pujaven al pis de dalt. Tothom s'apartava quan ens apropàvem i es miraven a la Mariona amb interès: encara que portés una samarreta sanguinolenta i uns pantalons desgastats, com que eren un parell de talles menors del que pertocaven se li arrapaven a les formes i feien intuir aquell bé de Deu
David Gómez

El jardí de la Central      
Va ser llavors, en aquell silenci, que un lleu aire calent, carregat d’olor de lliris, em va travessar els sentits i em va fer estremir: la pell del Nico va provocar en la meva un desassossec que mai havia sentit, una tremolor, un intens desig de tocar-lo.  I ho vaig fer.
Sílvia Armangué (RC: allan lee)

A vol d'ocell      
En Josep Rabassa vivia a Vallvidrera i treballava a la Torre Agbar.  O millor dit, vivia a la Torre Agbar, a on passava pràcticament tot el dia i a Vallvidrera només hi anava a dormir.  I no és que a casa seva no s'hi estes bé, no.
Enric Roca

Damnatges      
La ciutat ja havia tancat les portes i fora muralles els burgs restaven tranquils.  Però pels troters, aquella era la millor hora per iniciar les rutes dels correus, sota els estels freds que no feien gruar als nostres cavalls.  Galcerà preparava la seva euga bruna.  Ell faria la ruta vers Perpinyà per la Via Franca aquella nit.  Jo creuaria la ciutat per endinsar-me en la Via morisca vers les terres infidels.
Alícia Gili

Barcelona! Un trosset de mi...      
M'allunyo d'uns carrers que ja s'han esborrat, d'un temps que vaig viure i que ja ha desaparegut, amb l'esperança que a partir d'ara aquestes imatges també ocupin un raconet dins del cor dels meus néts...  Deso el perfum de la petjada d'ahir, i premo ben fort les seves manetes per sentir l'embruix de la seva onada que creix.
Pilar Campmany

 

5 comentaris :

  1. Moltes gràcies per aquest post,M.Pilar, quina feinada que has tingut! Si no et sap greu, en lloc de copiar-lo, enllaçaré directament la teva entrada perquè les persones que em llegeixen a mi puguin venir a llegir-te a tu. Segur que s'hi queden! tens un blog molt interessant i fa bo de venir i quedar-s'hi llegint-te!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Una entrada molt bona i ben treballada. Et felicito per la feina i pel detall de tenir-nos a tots enllaçats. Una forta abraçada.

    Ferran

    ResponElimina
  3. Gracies Pilar. Un excel•lent treball.
    Una abraçada

    Montserrat Lloret

    ResponElimina
  4. Molt bona feina, Pilar. ho trobo molt encertat, el tast de cada relat i els enllaços .
    Molt bona feina, i gràcies
    Avant i ben amunt!
    jaume

    ResponElimina
  5. Un post molt treballat, amb un munt d'informació i enllaços. Una cosa que agraeixo i que he trobat a faltar en l'edició de Barcelona T'estimo i també a “Garbuix de Contes”, que figuri el nick juntament amb el nom de l'autor. Facilitaria molt el reconèixer-nos entre nosaltres ^_^
    Una abraçada i gràcies de nou per l'esforç titànic.

    ResponElimina