> Univers madur: Un tast de Kavafis

7 de març de 2011

Un tast de Kavafis


Tenia 16 anys quan vaig descobrir Kavafis de la mà de la Maricè Borràs, professora de literatura a l’Escola Proa on jo estudiava BUP nocturn.  La seva recomanació em va obrir una finestra a un món meravellós, una finestra que segueix oberta i que porta el seu nom escrit en un costat.

Als poemes de Kavafis (traduïts al català per Carles Riba) vaig descobrir els clàssics grecs, una sensualitat extrema, un erotisme brutal, un cert pessimisme, la quotidianitat del dia rere dia i, en general, una sensibilitat i una bellesa commovedora.
Segurament, entre nosaltres, el més conegut dels seus poemes és Ítaca, meravellosament musicat i interpretat per Lluís Llach, però avui voldria posar aquí d’altres que en el seu moment, per diferents motius, vaig assenyalar als seus poemaris.

______________________________
MAR MATINAL
______________________________
Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matinal, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat. 
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

______________________________
QUAN ES DESPERTEN
______________________________
Procura guardar-les, poeta,
baldament siguin poques les que són aturades,
les visions del teu delit d’amant.
Posa-les mig ocultes entre les teves frases. 
Procura aferrar-les, poeta,
quan es desperten dins el teu cervell
durant la nit o en plena resplendor del migdia.

______________________________
TORNA
______________________________
Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me –
llavors que es deixondeix la memòria del cos
i que un desig antic revé a la sang;
llavors que els llavis i la pell recorden
i que senten les mans com si de nou toquessin.

Torna sovint i pren-me dins la nit,
llavors que els llavis i la pell recorden.

______________________________
EN TANT QUE PUGUIS
______________________________
I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.

______________________________
MONOTONIA
______________________________
A un dia monòton en succeeix un altre
de monòton, molt semblant. S'esdevindran
els mateixos fets, s'esdevindran de nou.
Els moments, idèntics, ens troben i ens deixen

Passa un mes i en porta un altre.
Allò que ha de passar, tothom fàcilment ja ho endevina:
és allò d’ahir, allò tan enutjós.
I ve que l’endemà ja no sembla l’endemà.

______________________________
DES DE LES NOU
______________________________
Dos quarts d'una. Ha passat de pressa l'hora
des de les nou, que he encès el llum
i m'he assegut aquí. Seia sense llegir
i sense enraonar. ¿Amb qui enraonaria,
jo tot sol dins aquesta casa?

La imatge del meu cos quan era jove
des de les nou, que he encès el llum,
m'ha vingut a trobar i m'ha recordat
cambres tancades fumejants d'aromes
i goig passat -quin atrevir-se al goig!
I també m'ha portat davant dels ulls
carrers que avui s'han fet incognoscibles,
centres de moviment que han desaparegut
i cafès i teatres que van existir un dia.

La imatge del meu cos quan era jove
ha vingut i em portava també les coses tristes:
dols de família, separacions,
sentiments dels meus íntims, sentiments
dels qui són morts, tan poc apreciats.

Dos quarts d'una. Com han passat les hores!
Dos quarts d'una. Com han passat els anys!. ______________________________


Dissortadament, tot just fa 4 mesos que la Maricè va morir, massa jove, sempre massa aviat.  Per això avui he volgut posar un petit tast de Kavafis, per això avui, l’escrit va per ella.
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada