> Univers madur: Un mes al camp

20 de març de 2011

Un mes al camp


Ahir vaig anar a veure l'obra Un mes al camp al TNC, i val a dir que vam sortir contents.

No us penseu; al principi no les tenia totes i per un moment vaig pensar que tres hores de clàssic rus amb aires costumistes i olor de resclosit seria una mica massa llarg; però no, només van ser els tres primers minuts.

A mida que l'obra es va desenvolupant, t'endinses en un món que només té d'antic la data i la seva ambientació.  Els temes que tracta: la insatisfacció, l'amor, el pas del temps i les consideracions socials de qui paga i qui és el pagat, són absolutament vigents en aquest moment.  A més, els temes es plantegen amb lleugeresa i naturalitat i amb una forta dosi d'humor que serveix per relativitzar un rerefons que té un punt de tragèdia.

La Natàlia Petrovna està casada amb un home avorrit i viu una existència avorrida.  Passeja per la casa un amic de la família, confident de la Natàlia, enamorat d'ella, i amb qui juguen a un sí però no constant.  I sobretot, la Natàlia se sent descontenta, té dins un rau-rau que li canvia l'humor constantment i que no sap ben bé què és: la Natàlia s'ha enamorat, la Natàlia no sap què fer, la Natàlia vol i dol, la Natàlia és capritxosa, la Natàlia manipula, la Natàlia se sent gran i vol ser jove.

El personatge principal és la Natàlia Petrovna i la Sílvia Bel broda el paper.  Acostumada a veure-la a Infidels, em feia por no saber-la veure en el paper de la Natàlia, però ho fa magistralment: la mirada absent, la dualitat, el vull i no puc, el puc i no vull.  Fantàstica.

El toc d'humor més punyent i la crítica social la posa principalment el doctor Ignati Ilitx: és interessat, servicial fins el punt de  llepaculs, cínic i pràctic, però sobretot honest amb sí mateix i amb la gent que li interessa de debó.  Per això no li costa reconèixer que fa la gara-gara als de la casa alhora que se'n fot d'ells,  ni tampoc li dol fer una de les declaracions d'amor més antipoètiques que es poden fer: «Que per què ens hauríem de casar? Miri, em vaig fent gran i les cuineres em roben».

A més de tot aquest ventall d'amors impossibles, avorrits i pràctics, a l'obra també trobem l'amor infantil, innocent i il·lusionat de la Vérotxka (per cert, m'ha entusiasmat la interpretació de la Diana Torné) que es fa gran de cop en sentir-se traïda per la Natàlia.

I en acabat tot es precipita i arriba el final.  Un final que, potser no pot ser un altre, però que et deixa un regust amarg, agredolç; un final marcat per la dura definició de l'amor que fa Rakitin a l'Aleksei Nikolàitx i que mostra un desengay absolut, desolador:  «Vostè esperi’s!... i ja veurà què vol dir estar enganxat a unes faldilles, esclavitzat... infectat... i sabrà fins a quin punt és vergonyós el turment d’aquesta esclavitud!».


Podeu consultar més dades sobre l'obra, el seu autor i tot el cos artístic i tècnic al dossier de premsa. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada